VIATGE A ALGÈRIA, TUNÍSIA, ITÀLIA I FRANÇA. (IV)
.JPG)
.JPG)
1 d’abril
S’ha acabat definitivament el Ramadà i
avui, l’esmorzar ja no és a l’habitació sinó al bufet de la cafeteria de
l’hotel. Tinc a prop una parella jove que està esmorzant, en silenci, bé no amb
silenci, tenen el mòbil al cim de la taula hi estan escoltant el que em sembla,
pel to, un discurs religiós; ells no han conversat en tota l’estona i ella
menja aixecant curosament el vel que li tapa tota la cara, en acabar es lleven
de la taula i surten del menjador, ell davant, saluda al cambrer i ella darrere
en silenci. Jo faig el meu àpat, deixo la roba per rentar a la recepció i
preparo el passeig d’avui.
Lentament i deixant que el vent et toqui la cara, segueixo per la costa nord-oest de l’illa, sense cap intenció d’arribar enlloc només deixant-me portar pel paisatge i badant en tot el que em passa per davant els ulls. Torno a parar a Houmt Souk, que em sembla que és el poble més bonic i animat, moltes botigues estan ja obertes i algunes terrasses, no tot, perquè després del Ramadà hi ha tres dies de festa encara, dino aquí un tagín amb xai. Ja a la tarda em dedico a preparar la ruta de demà cap a Sfax.
2 d’abril
El dia és clar i agradable per fer la ruta cap a Sfax. Prenc la carretera de l’est de l’illa que em portarà a l'antiga calçada romana per arribar al continent, vaig deixant la zona turística del nord per travessar els olivars que pràcticament ja no em deixaran fins a prop de la meva destinació. La carretera va vorejant el Golf de Gabés, però passa prou lluny de la línia de costa per a no veure el mar, faig poques parades, només per posar gasolina i per treure efectiu quan he vist un caixer a prop i arribo a l’hora de dinar al meu hotel. Puc fer l’àpat aquí mateix, però tot i que el menjar no és pas dolent l’ambient del menjador no m’agrada, està ple de gent fumant i conjuntament amb la nul·la ventilació l’atmosfera que es respira és dolenta. A mitja tarda surto a caminar i faig una bona passejada pel centre que sembla poc animat, però que a mesura que s’acosta el vespre els llocs de lleure es van omplint i el jovent, principalment, gaudeix a les taules de les terrasses.
3 d’abril
Vaig cap al centre de la ciutat, després d’esmorzar, i recorro la medina, tot passejant entre els compradors i badocs. No hi ha turisme i el passeig és agradable. Aprofito en passar per davant d’una barberia i que el barber està sol sense clientela per tallar-me els pocs cabells que em queden i arreglar-me la barba. El barber és una persona molt agradable, curosa i fa bé la seva feina. Continuo ara ja pel centre de la ciutat moderna, sense rumb mirant la gent com passa i els aparadors dels comerços, fins a l’hora de dinar i torno cap a la meva habitació, fins a mitja tarda que torno a donar un vol pel barri.
4 d’abril
El trajecte d’avui fins a Monastir és
curt i vull fer una parada llarga a El Djem per veure el seu amfiteatre romà,
tranquil·lament emprenc la ruta, deixo la congestionada zona metropolitana de
Sfax i segueixo per una extensa zona d’olivars, similar a les zones anteriors
per on he passat; els camps estan ben treballats i els arbres arrenglerats
conformen un paisatge monòton però bonic. Aquí, a diferència d’Andalusia,
sobretot a Jaén i Còrdova, els arbres estan més espaiats entre si, no en sé ben
bé el motiu, però podria ser pel sistema de reg i l’aigua que poden captar.
Arribo a El Djem, és una ciutat petita i
des dels afores ja es veu el majestuós amfiteatre, deixo la moto a les
proximitats i després de pagar la preceptiva entrada em passejo per aquesta
relíquia de les construccions romanes que encara es mantenen en peus, és bonic,
m’imagino els espectacles que s’hi feien aquí i com en podien ser de salvatges,
també el cost de la seva construcció i la quantitat de treballadors per fer-lo,
em costa imaginar com podien tallar, transportar i col·locar totes les pedres
amb els mitjans que devien tenir dos mil anys enrere, però la qüestió és que
després de tant de temps, encara té un estat de conservació molt bo. Visito
també el museu arqueològic, on s’exposen, a més d’objectes d’ús quotidians i
ornamental, trobats a les excavacions els mosaics extrets de les edificacions
de la ciutat recol·locats a les parets del museu. Amb tot això que arribo al
migdia i el restaurant que hi ha justament davant de l’amfiteatre té molt bona
pinta i una bona terrassa, aquí dino.
El trajecte que em falta per arribar a Monastir no és de més de seixanta quilòmetres i passa per poblets petits i per terres fèrtils. En arribar a la costa, la temperatura baixa i el ventet que fa l’accentua una mica més. Estic en un hotel davant de mar i la vista que tinc des de l’habitació és meravellosa, aquí hi estaré uns tres dies, un per veure la ciutat que té alguns punts interessants i un altre per arribar a la veïna Sousse.
5 d’abril
Feta la ruta començo a caminar i la
primera parada, després de seguir tot el passeig marítim la faig al Ribat, una
fortalesa feta l'any 796 i ampliada en anys successius i que es considera la
més gran del Magreb. Situada al costat del mar i al centre de la ciutat és una
icona de Monastir i està molt ben conservada pel que la visita ha valgut la
pena. Aquí es va rodar la pel·lícula La vida de Brian.
Continuo cap a la marina i després entro
a la Medina, avui plena de gent, passo per davant del Mausoleu de Habib
Bourguiba, primer ministre de la Tunísia independent, nascut i mort a Monastir;
en acabat em dirigeixo cap a la Gran Mesquita. Em passejo pels carrers fins que
els peus em diuen prou i paro a dinar un tall de pollastre en una guingueta del
centre.
La tarda tranquil·lament estic a la meva habitació llegint i planificant fins al vespre que m’acosto al restaurant que hi ha davant l’hotel, al port. Un espai molt ben arreglat amb una àmplia terrassa i una oferta culinària extensa. Està ple de gent que hi passa el vespre tot sopant o prenen un gelat.
6 d’abril
Haig de rentar la roba i les bugaderies
que he trobat a Monastir o estan tancades o són automàtiques, i no desitjo
esperar-me tot el temps a què acabi, per la qual cosa me'n vaig cap a Sousse i
mirar allà si en trobo alguna que em pugui fer la feina mentre jo passejo.
Enfilo cap a la sortida de la població per fer els vint i escaig de quilòmetres
que separen les dues ciutats, però em trobo que els carrers estan tallats i
l’accés a la carretera de Sousse bloquejat, nombrosos policies a cada una de
les cantonades i cruïlles impedeixen el pas, pregunto a un policia si durarà
molt de temps aquesta situació i perquè al que em contesta que ve el president
i que pot ser d’ací una mitja hora puguin obrir-les. El president Kaïs Saïd ve
a retre homenatge a Habib Bourguiba en el seu mausoleu de Monastir pel 25 e.
Aniversari de la seva mort. No em fio de les seves “mitges hores” i cerco una
ruta alternativa, per l’interior, sensiblement més llarga per esquivar aquest
bloqueig, però igualment vigilada per nombrosa policia cada pocs metres.
Travesso el Lac de Monastir Sahline i trobo diversos grups de flamencs a banda
i banda de la carretera, després ja en una població a prop de Sousse el mercat
ambulant talla les principals vies que travessen, passo com puc i a estones pel
mig de les parades fins que al final puc arribar a destinació. Busco a Google
Maps on són les bugaderies i a la tercera l’endevino, els hi puc deixar la roba
amb l’imperatiu que hi sigui a les dues de la tarda, que ells, a les tres
tancaran. D’ací ja me’n vaig cap al centre, on hi ha la medina, el Ribat, la
mesquita principal i en definitiva la part més bonica de la ciutat. Sousse és
una població molt més turística que Monastir i això es nota amb la mercaderia
que venen a les parades de records de la medina on abunden els camells de
peluix i altres collonades destinades a turistes sense criteri, però deixant a
part això, el passeig em plau; visito el Ribat, més petit que el de Monastir,
però igual d’interessant, passejo i bado pels carrers estrets de dins la medina
i em barrejo amb la gent local que avui està en el seu dia de descans. Al
migdia, entro en un restaurant per fer l’àpat i s’allarga més temps del que em
pensava pel que veig no podré estar a les dues per recollir la roba, però el
lloc que estic és bonic i no vull acabar de dinar amb pressa així que penso que
si hi arribo a temps, perfecte, però si no ja la recolliré demà en el meu
trajecte cap a Kairouan encara que m’hagi de desviar una mica. Ben bé passades
les dues havent acabat de dinar agafo la moto per anar a la bugaderia dels
afores i abans de les tres ja hi soc per recollir l’encàrrec. Tinc temps al
davant per tornar a la medina, asseurem en un cafè i fer tranquil·lament un té
abans de tornar cap a l’hotel.
Avui ha sigut un dia mogut però bonic.
7 d’abril
Amb calma, sense gens de pressa, avui tinc una jornada molt curta de quilòmetres, fins a Kairouan només n’hi ha setanta-quatre i molt aviat ja hi he arribat. L’habitació que tinc reservada no està preparada encara i des de la recepció m’ofereixen una llimonada i la voluntat que en podré disposar en poca estona i així ha sigut, en menys de mitja hora, el temps de canviar unes impressions amb l’Esther, puc accedir-hi.
Surto a fer un passeig per la medina de la ciutat, sense rumb, deixant-me portar com tantes altres vegades, de fet aquí hi estaré dos dies i demà ja faré una ruta programada dels punts més importants a veure, però el plaer de vagar seguint les sensacions del que veus també m’agrada. Dino en un restaurant petitó, no hi ha cap client i això m’escama, però només ha sigut un pensament erroni perquè el menjar ha estat molt bo i per molt poc preu: amanida, l’aperitiu que és comú a molts llocs del país consistent en una salseta una mica picant amb vegetals i oli, un bol d’arròs amb espècies i una dorada amb patates, a l’hora de pagar, escassament al canvi vuit euros, l’amo em porta unes dolces i un té. Lentament, torno cap a l’hotel i aquí passo la tarda llegint i de relaxació.
8 d’abril
Tinc ja localitzats els punts interessants de Kairouan i surto de l’hotel després de l’esmorzar; a fora veig quatre motos de trail, amb equipació per anar fora de pistes, italians, tenen les bosses i les botes escampades per fora, a punt de carregar i marxar, no veig els motoristes i jo faig la meva caminada. M’acosto a la gran mesquita, un dels punts principals de la ciutat, de fet és la més important i més antiga del Magreb, construïda l'any 670 amb un aspecte de fortificació de murs gruixuts. Al voltant hi ha un munt de buscavides i de petits comerços dedicats al turisme; s’acosta un home i m’indica que vagi primer a veure la medina que després la “tancaran” i per treure'm el del cim li faig cas i canvio la direcció de la meva ruta, però a la poca estona el tinc al meu costat i em va explicant detalls nimis dels carrers i les localitzacions fins que puc evadir-lo dient que prefereixo anar sol, em reclama una propina i li dono, per no discutir. Camino per la medina, ara si, sol com vull anar, al meu aire i vaig resseguint els punts que tenia planificats, tornar a la gran mesquita i tornar-me a enfrontar amb els venedors, que són molt hàbils en engalipar-te perquè entris en el seu establiment utilitzant tots els tòpics que coneixen després, d'interrogar-te d'on ets. Pujo a la terrassa d’una de les cases de davant la mesquita i certament es veu una panoràmica de l’edifici molt bonica, el propietari de l’establiment més tard m’ensenya les catifes que comercialitza i vol que n’hi compri una, però la meva intenció és d’allò més lluny a comprar-la. Segueixo la meva ruta pels carrerons estrets fins a la casa de El Bey o Casa del governador, un sumptuós palau, entre els carrers de la medina, que ara és un centre de venda de catifes, però que això no desmereix veure la decoració i arquitectura de la casa d’una persona adinerada. La visita m’ha agradat, les sales estan molt ben restaurades i els espais et transporten a una altra època; també des de la terrassa la vista és imponent. Continuo badant per llocs singulars i racons exòtics fins que els peus em demanen una pausa, la faig en un cafè tot prenent un te i observant la vida que passa al davant meu. A l’hora de dinar no dubto a tornar al lloc on ho vaig fer ahir i torno a sortir-ne content. A primera hora de la tarda el cel es cobreix de núvols espessos i comença a tronar, me’n vaig cap a l’hotel, però no ha caigut ni una gota d’aigua i al cap de dues hores torna a lluir el sol.
9 d’abril
La carretera que em portarà fins a
Tunis, la capital del país, és recta i bona, però sense massa al·licients; em
desvio per fer una parada a Hammamet, un poble de la costa molt turístic i això
es nota només entrar-hi, hotels, restaurants i establiments per donar serveis
als turistes són a dojo, però també té la seva part bonica a la medina que com
totes les del Magreb és emmurallada i amb carrers estrets; aquí és on hi ha les
cases tradicionals i també on en els seus baixos s'instal·len els venedors del
marxandatge pels turistes, els seus propietaris són embafadors, insistents i
ordeixen les mil i una perquè entris al seu establiment i això m’ha fet avorrir
la passejada que l’he escurçat per tornar a emprendre la ruta fins a la meva
destinació.
A Tunis estic en un hotel vell, però
reformat, prou còmode per estar-hi tres dies i després de deixar l’equipatge i
canviar-me de roba m’acosto al restaurant del costat per fer una queixalada.
A mitja tarda, tot passejant, arribo fins al centre de la ciutat, que l'he trobat bonica i animada, m’he entretingut caminant per les avingudes principals, per tornar cap a casa al capvespre.
10 d’abril
Tinc un seguit de punts per veure a la ciutat, la ruta és llarga, però la faig caminant així no haig d’estar pendent del caòtic trànsit ni d'on deixar la moto. Em dirigeixo cap a la Mesquita de Sidi Mahrez, em costa trobar-la, està completament rodejada de parades del mercat i quan descobreixo la porta, està tancada, segueixo i ara vaig cap als carrers estrets i laberíntics de la ciutat vella, dels que tenen aquesta arquitectura genuïna i que conserven la imatge de l’origen, al carrer Sidi Ibrahim i sobre tot el carrer del Pacha pots veure aquestes portes típiques clavetejades i amb dos picadors diferents un una mica més gros que l’altre perquè amb el so que fan l’habitant de la casa pugui saber si és un home o una dona el que pica, a més hi ha portes que en tenen un tercer, més baix i més petit pels nens. Als baixos hi ha molts de comerços típics i locals on serveixen cafè, té i pastissets, estan freqüentats pel jovent local que fan una pausa en els seus estudis o treballs. Continuo cap a la medina, similar a moltes altres de ciutats del Magreb, però, pot ser, més gran i amb els carrers molt ben definits per oficis, a la medina hi ha una de les mesquites més importants de Tunis, la Zituna, està tancada per ser hora de l’oració, però els locals em diuen que cap a quarts de tres l’obren per ser visitada pel públic en general, així que me'n vaig a dinar en un dels locals propers, comparteixo taula amb un noi que fa el reses de migdia i menjo un exquisit pollastre amb tots els acompanyaments típics de la cuina de Tunísia, salses picants, amanida, un ou i una mica de pasta i ara si, torno per veure si ja han obert les portes del temple. Trobo molta quantitat de turistes que deuen haver desembarcat d’algun creuer, tots estan localitzats en la mateixa zona, no deuen tenir més temps per veure res més, van darrere el guia que porta un rètol amb el número del grup i el nom de la naviliera i obedients paren i tornen a la marxa després de la breu explicació del guia. Jo continuo al meu ritme i ja avançada la tarda torno cap al meu hotel. Cansat, la caminada ha estat llarga.
11 d’abril
Visito avui Cartago, la principal ciutat
dels fenicis, púnics o cartaginesos que es va fundar al segle IX aC; i dels
romans després, l’extensió de l'antiga ciutat és molt àmplia i els punts
arqueològics actuals estan molt separats entre si. Quan arribo a les
proximitats del jaciment arqueològic que també és el lloc on hi ha el palau
presidencial del país, pregunto al militar que fa guàrdia on és l’entrada de
les ruïnes, assumint que tot és allà mateix i l’home em pregunta que és el que
vull veure i em diu que el que hi ha més proper és el teatre i em dona les
directrius per arribar-hi. Un cop allà un taxista que espera clientela em diu
que el més còmode per a mi és que deixi la moto allà i que ell m’acompanya amb
el taxi per fer tot el recorregut dels diferents punts, m’ensenya un plànol que
és el que es pot veure i la seva situació i penso que sí que pot tenir raó per
la facilitat de desplaçament i localització, així que negociem el preu perquè
m’acompanyi durant unes dues hores per tots aquests punts interessants.
Hi ha la ciutat romana, l’amfiteatre, el
circ i les termes d’Antoní, entre altres edificacions. Les restes són disperses
i el que queda és una intuïció del que va ser. Sí que tenen més forma, les
termes d’Antoní, que varen ser de les més grans de l’imperi romà. La ciutat
també tenia dos ports naturals, un comercial i l’altre militar, units entre si
per un canal artificial que en el seu temps va ser un prodigi de l’enginyeria.
Els ports varen donar esplendor a la ciutat pel seu comerç i la seva defensa.
Acabada la visita em dirigeixo a la localitat de Sidi Bou Said, molt a prop, un poblet pintoresc i bohemi, típic de cases blanques amb els finestrals i portes blaves que li donen una definició molt característica, el poble està enfilat dalt un turó, però s’escampa fins arran de mar on té el port esportiu, els seus carrers estan plens de turistes i conseqüentment plens de venedors de records per a turistes. Fotografies algunes vistes i alguns detalls dels carrers i em paro a dinar en un restaurant local. Ja a la tarda torno cap a casa.
12 d’abril
Avui és l’últim dia a Tunísia, el ferri,
però surt a mitjanit i tinc tot el dia per aprofitar a la ciutat. Arreplego el
meu equipatge, carrego la moto i me’n vaig a veure el Museu del Bardo, creat a
mitjan segle XIX a l’antic palau del bei, que de per si ja és un element digne
de visita. L’exploració de tot el museu em porta una bona estona, els mosaics
romans, elements arqueològics, joies i monedes són una col·lecció important; en
acabat em dirigeixo cap al centre de la ciutat, a la part oposada de la medina
que ja vaig veure abans-d'ahir, dino pels voltants i tot seguit me’n vaig cap
al port, que sent molt aviat encara per l’embarcament prefereixo ser-hi amb
temps per evitar qualsevol entrebanc. Pel camí poso gasolina a la moto, que
aquí és molt més barata que a Itàlia i ja enfilo cap a les taquilles per
obtenir la targeta d’embarcament, previ driblatge de tots els buscavides. Amb
la documentació a mà em poso a la fila per accedir a la zona de duanes i
control de passaports i com que és aviat, cal tenir paciència. Arriba un
motorista italià i al cap d’una estona una parella d’alemanys, ells s’ajunten
en conversa i jo em mantinc a part perquè la meva fluïdesa amb l’idioma anglès
és pròxima a nul·la, al cap de poca estona em conviden a estar amb ells i entre
tots ens fem entendre. L’Enrico va amb una KTM 1200 i ha aprofitat uns dies de
festa a la feina per fer aquesta volta per Tunísia i en Wolfgang i la Nicola ja
fa dies que viatgen amb la seva vella Africa Twin que amb tres-cents cinquanta
mil quilòmetres encara dona guerra i ara ja se'n tornen cap a Alemanya. Amb
companyia l’espera és més portable i quan obren les portes per accedir a la
zona de duanes ens alegrem, allà segellem els passaports i tornem a esperar,
tot just és mitja tarda i falta molt per salpar, al cap d’una llarga estona ja
ens traslladem a la zona d’embarcament són quarts de vuit del vespre i el
vaixell ni tan sols ha arribat, fa vent i comença a refrescar; més espera i ara
si es veu a la bocana del port l’arribada i maniobra del ferri per atracar,
descarreguen multitud de contenidors, que tot i sent àgils els estibadors porta
una bona estona, surten els cotxes i els passatgers a l’hora; ara toca carregar
els contenidors que se’n van cap a Itàlia i mentrestant arriba tota una
expedició de motoristes que feien un Tour organitzat per Tunísia, potser n’hi
ha en centenar, o més. Per fi podem embarcar nosaltres i així dirigir-nos cap a
les nostres cabines i poder deixar l’equipatge, canviar-nos de roba i anar a
sopar. Comparteixo taula amb l’Enrico i ens expliquem els nostres viatges. Són
les dues de la matinada quan em poso al llit i el vaixell no ha salpat encara,
són més de dues hores de retard, però em deixa indiferent i m’adormo amb el
pensament del dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada