VIATGE A ALGÈRIA, TUNÍSIA, ITÀLIA I FRANÇA. Ghardaia - Bejaia - Djemila - Constantina - Timgad

VIATGE A ALGÈRIA, TUNÍSIA, ITÀLIA I FRANÇA. (II)

Djelfa

GHARDAIA

Dona Mozabit

BÉJAIA

Mesquita Emir Abdelkader

Entrada a la casbah

Porte Sarrazine.

Place 1 Novembre

Cap Carbon

DJÉMILA

CONSTANTINA

TIMGAD

16 de març

Avui deixo la part mediterrània del país i me’n vaig cap al sud. Penso que em trobaré un altre món sensiblement diferent del de la capital. Aviat al matí abandono la Casbah d’Alger i travesso la ciutat, passo per barris cèntrics benestants i els industrials de la perifèria, ja a la sortida de l’aglomeració urbana es veuen les muntanyes de l’atles, verdes esplèndides i la carretera comença a pujar decididament i la temperatura a baixar. Em paro per abrigar-me més i ara si continuo més confortable.

Haig de posar gasolina i em desvio per entrar al poble de Ksar el Boukhari, un poblet de mida mitjana, que com tots en aquesta hora de mig matí bull d’activitat, el mercat a peu de carrer és ple de gent i pels carrers el trànsit amunt i avall és constant. Trobo una gasolinera petita, l’encarregat està descarregant un camió de bombones de gas i tot seguit, amb un somriure, ve a servir-me la gasolina, aquí encara te la posen i no ets tu el que s’ha d’embrutir les mans. Torno a emprendre la ruta ja fins a la meva destinació la ciutat de Djelfa, no he fet més de tres-cents i escaig de quilòmetres, m’acomodo a l’hotel i menjo alguna cosa que encara em queda.

Djelfa és una ciutat extensa, desorganitzada, lletja i poc polida; he parat aquí per fer un final d’etapa, no per ser una destinació atractiva. A mitja tarda cerco els llocs més concorreguts i em centro en dos barris que estan a prop entre si, no són més de dues o tres illes, però aquí hi ha comerç i si hi ha comerç hi ha gent. Passejo i em fixo en la gent, aquí és diferent de la capital, la vestimenta tant d’homes com de dones ja denota que estem en una població molt més conservadora, jo també em sento més observat. Em proveeixo d’alguna cosa per fer els àpats i torno cap a l’hotel, guardo la moto en un pati interior i quan em disposo a anar a la meva habitació el recepcionista em diu que, si vull, puc sopar al menjador. No m’ho penso dues vegades, fa dies que no menjo res calent ni tan sols assegut en una taula i aquí m’han servit un àpat contundent i bo: sopa, amanida i pollastre guisat.

17 de març

Emprenc ruta cap al sud, la destinació és Ghardaia, en principi és el punt més al sud que tenia previst, descartat ja Tamanrasset, que no em surt a compte fer els gairebé mil quatre-cents quilòmetres d’anada, més la corresponent tornada per veure una ciutat i la vista del desert ja la tinc a Ghardaia. Faig el camí d’una tirada, només he parat a posar gasolina i a poc més de les dotze del migdia ja hi soc, entro a la ciutat, l’hotel el tinc als afores, i la trobo plena de gent, que compra i passeja, el trànsit és intens i la ciutat la trobo interessant, de totes maneres me’n vaig cap a l’hotel, vull descarregar, menjar alguna cosa, descansar una mica i a la tarda tornar per veure-la. Així ho faig, però l’ambient del matí s’ha esfumat, les botigues estant tancades i els carrers buits! M’enfilo, però per un dels barris que varen ser poble a l’antiguitat, aquí hi viuen els Mozabites, un grup ètnic que viu una variant de l’Islam molt conservadora i que manté uns mateixos costums des de fa molt de temps. Els carrers del barri són costeruts, estrets i amb moltes escales, es veu un lloc molt tancat i ara no hi ha molta gent pel carrer, puc fer alguna fotografia i si et trobes amb alguna persona, et deixa anar un Salam aleykoum amb educació, fins que m’he trobat un jovenet que es veu que no li ha fet gràcia que jo rondes pel seu barri i amb gestos m’ha convidat a marxar.

Demà em programaré una visita per veure els poblets típics del voltant, que ja formen part de la mateixa ciutat i que tenen aquestes característiques tan especials.

18 de març

A bona hora ja estic al carrer, fa molt bona temperatura, el dia és clar i tal com tenia previst ahir faig la ruta d’aquests poblets que estan enganxats a Ghardaia. Són comunitats que tenen uns costums propis, potser diferents de les del centre de la ciutat, tot i que hi conviuen. Em paro a Tafilelt, deixo la moto aparcada en una plaça i trec la càmera de fotos. Dos homes es dirigeixen cap a mi, educadament, però seriosos, em saluden i em donen la benvinguda formalment, em pregunten si estic de turisme, d'on soc, si viatjo sol..., els hi pregunto si puc fer fotografies, al que assenteixen, però que no puc retratar a les persones i després afegeix, acostat a aquella cantonada i demana la col·laboració d’un guia que t’acompanyi. No penso demanar un guia i faig les fotos que em sembla, un cop són fora i marxo. Al centre de la ciutat, hi ha el mercat, ple de gent i de comerciants, tothom és al carrer i la diferència amb les tardes és enorme, l’ambient i el paisatge canvia radicalment. Passejo per la ciutat vella i me’n torno cap a l’hotel al migdia.

Penso en les ètnies que hi ha a la mateixa ciutat, conjuntament amb els autòctons i els mozabites hi ha molts negres, tots tocats impecablement amb un turbant blanc, imagino que deuen ser veïns del sud, del Níger. I el que m’ha cridat més l’atenció, tant aquí com a Alger, com a Orà és la presència de moltes dones molt joves, negres, i generalment amb una criatura molt petita o prenyades pidolant en qualsevol cantonada.

19 de març

Torno cap al nord, però aquesta vegada prenc una ruta alternativa, una mica més llarga, però per una carretera secundària que em donarà una visió diferent del paisatge de l’anada. El dia és solejat, però la temperatura no és alta i fa un vent lateral que sense ser molt fort incòmoda una mica la conducció i augmenta el consum de gasolina, la carretera és solitària, el trànsit és mínim i la sensació és de navegar pel desert, passo per alguns pobles molt distants entre ells i amb poca gràcia; paro a fer gasolina en un sortidor miserable i continuo, no faig cap més parada si no és per fer una fotografia al no-res i per algun control policial que m’atura, més per curiositat de qui és aquest estrany que no per sol·licitar-me cap dada. En un poble vaig darrere d’una corrua de gent, tots homes, que va a l’enterrament d’un veí, davant de tot una colla porta el fèretre, obert, a coll. Trobo pel camí una pila de furgonetes, pick-up's, camions i tota classe de transports que van carregats de xais, desconec si se sacrificaran per la fi del Ramadà, considerada la festa petita, ja que la festa del xai o del sacrifici és una de les més importants dels musulmans i se celebra diverses setmanes posteriors al Ramadà. Arribo a Bou Saâda cap a les dues de la tarda i em dirigeixo cap al meu allotjament que ja tenia reservat, en fer el check in, el recepcionista em pregunta si vull dinar i jo gairebé incrèdul afirmo; no hi ha ningú al menjador, però l’àpat és bo i em plau. No em mouré, a les tardes les ciutats i pobles estan deserts en època de Ramadà i aprofito per organitzar els pròxims dies.

20 de març

La ruta d’avui ha sigut avorrida i pesada, no per la seva durada, que no era excessiva, però sí pel paisatge anodí i sense gens d'interès, així que amb prou feines he parat procurant arribar aviat a l’hotel. L’entrada a la ciutat de Béjaïa ha estat caòtica, un col·lapse de més de dotze quilòmetres ha fet molt pesada l’arribada a destinació. L’hotel que estic és confortable, la meva habitació dona al port i al passeig marítim i és molt agradable, primer de tot faig una estona de descans abans de planificar res. Tampoc estic fi del tot, tinc la panxa revolta.

21 de març

El dia s’ha aixecat gris i ventós, però hi ha una bona temperatura per veure la ciutat. Segueixo la ruta que em vaig marcar ahir dels principals punts a veure i acabo passejant per la Casbah i el mercat de fruites i verdures a l’aire lliure. En els carrers immediats a aquest mercat n’hi ha un altre de paral·lel que és curiós pel que exposa la gent per vendre de segona mà, trastos, eines i els objectes més inversemblants i nimis són mostrats a l’espera que a algú li faci gràcia. Em proveeixo de pa i aigua i em preparo un entrepà quan arribo a l’habitació de l’hotel.

Conec un home de la meva edat, un viatger d’Astúries, de Gijón, que s’estatja al mateix hotel que jo i emprenem conversa, ell porta una ruta pensada per aquest matí i jo un altre i ens emplacem per sopar junts, si escau. A l’hora de sopar em ve a trobar a la meva taula i la conversa flueix animadament, en acabat ens instal·lem en un dels salons de recepció i fins a gairebé la mitjanit ens expliquem les nostres aventures i viatges, té un bon currículum per tot el món i és una persona agradable i poc pretensiosa. Ell ve de Constantina i va cap a Alger, just al revés de la ruta que jo faig.

22 de març

A prop de Bejaia hi ha Cap Carbon i Cap Noire, dins el Parc National du Gouraya, un espai natural amb unes vistes precioses. M’acosto amb la moto fins a l’aparcament que hi ha a l’inici d’un camí que porta al far de Cap Carbon, malgrat que no s’hi pot arribar ben bé fins a l’edifici perquè és una zona militar, sí que es pot gaudir molt intensament de les vistes que et dona el sender que va resseguint el penya-segat fins a Cap Noir; el camí baixa amb un fort pendent que et fa pensar que la tornada serà feixuga, aquí t’acompanyen grups de micos que t’observen en passar, malgrat la bellesa del paisatge, parts d’aquests camins estan plens de brossa, sobretot d’ampolles de plàstic que la gent que ve a fer l'excursió llença sense cap contemplació, tot i ser un espai natural protegit i amb multitud de rètols que demanen no llençar escombraries i respectar la natura, però, ni cas..., no ho entenc. Fet tot aquest recorregut haig de tornar al pàrquing on he deixat la moto i penso que en contra de recular hi ha d'haver un camí circular de retorn; passa una parella i els hi pregunto si per la carretera es pot arribar al pàrquing i m’ho afirmen, el camí, però és llarg i costerut. La caminada ha valgut la pena, perquè el lloc era realment molt bonic. M’acosto a la ciutat per comprar quelcom per menjar, entro en una botigueta, em proveeixo i cap a casa.

23 de març

El dia és gris, però sembla que no plourà. Encara no són les nou i ja estic a la carretera, vaig cap a Constantina, seguint la costa fins a desviar-me al cap de pocs quilòmetres cap a l’interior pujant cap a la serralada per una carretera molt empinada, estreta i revirada que va passant poblets petits enfilats a la muntanya per tornar a baixar de la mateixa manera pel vessant contrari. Em desvio una mica per anar a veure les ruïnes romanes de Djémila, una població fundada l'any 96 i que va ser molt pròspera anomenada Cuicul i a on he pogut veure la distribució dels carrers empedrats, els temples, banys, arcs, fòrum i altres estructures ciutadanes, també en el mateix recinte hi ha un museu on s’exposen els mosaics que han extret de les cases per preservar-los a més de peces de decoració, estris quotidians i peces escultòriques.

Continuo cap a la meva destinació per carreteres comarcals i sense cap més altre al·licient que el d’arribar. Les carreteres, en general a Algèria, no són d’aquelles que et fan fruir amb la conducció de la moto: són autovies rectes sobre paisatges poc agraciats i les secundàries tenen un asfalt lluent que no et dona cap confiança, abonyegades pel pas del trànsit pesat, amb sots més o menys grossos i moltes corbes contra peraltades, i per això després d’un parell d’estranys que m’ha fet la moto he decidit anar amb molta precaució. Una altra cosa és el plaer de viatjar en moto, independentment del tipus de carretera que circulis.

24 de març

Ja sé que estem en temps de Ramadà, però si en entrar a l’hotel t’asseguren que l’esmorzar està inclòs esperes poder fer-ho, doncs no, a quarts de nou del matí, el menjador estava tancat i barrat, així que tiro de mig paquet de galetes i una poma que encara em queda i me’n vaig. Constantina està a vint quilòmetres de l’hotel, que en menys de mitja hora els he fet. Primer faig una visita a la Mesquita Emir Abdelkader, la principal de la ciutat i universitat islàmica també. D’ací continuo cap al centre, faig un recorregut per la part baixa del barranc per on corre el riu Rhumel, que fa la volta a la ciutat i que li és tan característic conjuntament amb els seus ponts. Deixo la moto aparcada als voltants del souk, el mercat, i del pont de Sidi M’Cid, un preciós pont penjant a la part alta. El mercat i tots els carrers de la immediació estan plens de gent i de les parades dels marxants i els passejo lentament, em proveeixo de fruita, pa i un tall de pizza que un home ven en el seu carretó i que té un èxit de gent considerable. Feta la caminada, torno cap a l’hotel, a primera hora de la tarda, amb la sensació d’haver vist una bonica i animada ciutat.

25 de març

Tinc avui una ruta molt curta, només cent cinc quilòmetres fins a Batna, que hi arribo abans de les deu del matí. Aquí m'instal·lo en un senzill hotel i tot seguit me’n vaig cap a les ruïnes romanes de Timgad, una gran ciutat romana fundada al voltant de l’any 100 per l’emperador Trajà i en molt bon estat de conservació a on es poden veure encara temples, termes, el seu fòrum i un gran teatre. És un bon exemple de la planificació urbanística reticular que varen fer els romans. Me’n torno cap a Batna, avui fa un dia grisós i molt fresc, estem a més de mil metres d’altitud, i des de l’habitació de l'hotel planifico aquest últim dia a Algèria i l'entrada a Tunísia demà.

26 de març

Tinc l’esmorzar preparat, esplèndid, a l’hora prevista. M’acomiado de la gent de recepció, em pregunten si és esmorzat bé i em desitgen bon viatge, engego i amb bon sol, però temperatura fresca començo el trajecte d’avui cap a Tunísia, la carretera passa per una zona muntanyosa i àrida, especialment bonica, vaig baixant de cota i la temperatura puja en poca estona, condueixo a gust amb el sol a l’esquena i una miqueta de vent a favor que fa el trajecte especialment agradable, el paisatge es va tornant més planer i desèrtic, ara ja he baixat fins als cent metres d’altitud i els quilòmetres passen de pressa. Penso a desviar-me una mica i entrar a la ciutat de El Oued, faré una mica de volta, però aprofitaré per posar gasolina i comprar alguna cosa per menjar, però aquesta ciutat és poc agraciada, és un oasi al mig del Sàhara que s’alimenta d’un riu subterrani, d’ací li ve el nom. No li he sabut trobar la gràcia i m’he ficat pel centre amb un embús de circulació inimaginable, agreujat per la manera que té la gent d’aquest país de no respectar cap norma, cosa que me n'ha fet sortir com he pogut, sense parar-me i amb la por de quedar-me sense gasolina, ja que la bona l’estona que he passat al mig de tots els cotxes intentant sortir em feia patir, però al final he arribat molt just de combustible al sortidor. Segueixo cap a la frontera amb Tunísia i faig els tràmits per sortir del país que m’ha portat una bona estona amb molta burocràcia i ensenyar la documentació mil vegades a diferents finestretes, l’entrada a Tunísia ha sigut molt més lleugera i ràpida.

A poc més de cinquanta quilòmetres de la frontera hi ha la ciutat de Tozeur, també en un oasi, aquí tinc allotjament per a dos dies. M'instal·lo i després d’un petit repòs surto al carrer per proveir-me de moneda local i poder sopar, des de l’hora de l’esmorzar que no he menjat ni begut res, no he tingut cap problema amb el primer caixer que he trobat i baixant pel carrer em fixo en un home que amb barret de cuiner, està fent el seu àpat, té un petit lloc de menjars, però no hi ha ningú a les taules, en passar em mira i em convida a seure a la seva taula, li dic si puc sopar i m’ofereix el seu, no té res més per fer i tots dos compartim l’àpat, la sopa menjant-la tots dos del mateix bol, agafa un pa i el parteix, la meitat per a mi i l’altre per ell, després un plat de cuscús que també compartim amb el mateix plat. L’home se’l veu content de compartir la taula amb mi, només parla àrab i això dificulta molt la comunicació, amb senyes em pregunta si demà soparé també aquí. El convido a fumar i amb silenci compartim aquesta estona que dura el cigarret. Evidentment no em vol cobrar res. De camí cap al meu allotjament penso en la situació viscuda i amb l’hospitalitat d’aquesta gent.